Fandtasia

El odio corroe, rasga, niebla, hierve la sangre recorrer su senda. Cuando fluye en tu cerebro, la consciencia ciega, y es que es recio, fuerte, amargo, un guerrero en vela.

Despertem com bebès, ens preparem com vells, encarem el dia com adults, el vivim com guerrers, el reposem com filòsofs, sentim la nit com déus i anem a dormir com nens. Som els humans, uns éssers tant horribles i sublims com la vida conscient permet. L'univers ens coneix i ens observa sorprès i expectant, contemplant com pertorbem la seva eterna pau amb un fulgor incomparable.

Els camins em porten a llocs que ja no tenen nom, el van perdre fa molt. Les ruïnes xiuxiuegen paraules cordials al nou visitant, enyorades de companyia, dels crits i els sospirs humans. Camino entre elles palpant les seves pedres fredes, trepitjant la grava que un cop fou calçada. No conec els noms d'aquests llocs, però els sento propis, com si portés jo algun rastre de pols d'aquells que un dia els conegueren. No em sento sol, com si el que hi va passar encara fos viu en algun racó de ment remot. Observo i camino, les herbes i els sots, les antigues parets cansades de l'aigua i el Sol. El seu orgull es va fer fonedís amb el pas dels jorns, i ara humils recorden el passat i tornen al bressol. Jaç del món que va fer-nos, que els va fer i que els deixa sols, com sols ens deixa a nosaltres quan ja no podem veure més Sols.

Solo estoy entre lo oscuro Y el silencio recrudece El alma de un ser vencido Que en pie permanece La inercia del soldado Sin ejército pero bien armado Ante tan temible enemigo De la vida parte y testigo En mi mente se ahogan los gritos De los que conmigo lucharon Los portales se cierran, malditos Ignorando lo que prometieron La tormenta arrecia Y nada veo, se aprecia Una luz tenue Que a mis aliados reune Caídos todos, rendidos, Se amontonan ante las torchas Del infinito enemigo Que se apoderó de las horas Pero después del fin sigo Dando corte y estoque Llevando el escudo conmigo Honrando lo que Fui Y lo que quise Estoy pues, muy solo, Firme ante el olvido Me tengo prohibido Dar las armas sin más Pese a los demás, Que descansan Y pese a la derrota, Y al todo decidido, Permanezco Siempre permanezco Pues pienso, Estoy vivo.

Mirava aquell llarg camí, que en bosquines es perdia. Un camí de llar i absència. Assegut ferm en la creu impertèrrita, contemplava el capvespre, càlid com la nostàlgia que en aquelles hores bé portava. S'asserenava pensant en el temps, i en observar mentalment com tot allò que el preocupava es perdia amb la brisa més lleugera, de manera gràcil i discreta. Es veia a sí mateix desapareixent, deixant un no res entre la pols i la sorra, esdevenint un amb aquelles que cobrien la perenne creu. El món seguia igual, com havia seguit igual a tantes històries precedents a la seva, que s'havien assegut en un capvespre semblant amb pensaments diferents en forma, però familiars en contingut. I pensar que totes elles s'havien perdut per sempre, que foren i deixaren de ser, que no patien i havien deixat de romandre en cos i en record, no li generava angoixa, com en tants altres cops. Sinó una tranquil·litat estranya, potser la pau que oferia als homes aquell déu de literatura, aquell...

En el mirall de les hores a voltes la ment em traeix: si allò que no és real ho fóra res no seria el mateix. Camino per aquelles ruïnes que en el seu temps foren castells. No et responc i t'amoïnes; sols viatjo en el temps. Perquè allà on no hi ha fronteres sols és al meu pensament: allí tu també m'hi esperes i ho celebrem somrient. Traïdora ment, no te m'emportis, no vull tornar al sofriment. Pinta'm de blanc i verd els pòrtics, d'aquest indret decadent. Pren-me la llum d'aquells vells arbres que em protegiren del vent, que oxigenaren el poble, perquè jo arreli també. En el mirall de les hores a voltes la ment em traeix: si allò que no és real ho fóra en part també de mi depèn.

Benaurat cel de migdia Que transmets tanta pau Potser avui voldria Compartir el teu vent suau Tinc una llar en 'quest país Petit i unit, a voltes màgic Però malgrat em doni encís La d'allà on vinc té un bressol tràgic Entre el silenci dels camps Onegen el verd i el daurat I aquest quadre és completat Per somriures xics i grans Com si hagués nascut aquí Tothom em coneix pel nom I el pes d'un sagnant destí Ja no em torba el son On queda la foscor? La pluja, el fred, i aquell dolor Que em van forjar, tant fort Com ara sóc Entre plantes i tapissos Reposen quadres, armes, records Descansant sords Dormint sota vells vernissos Me'ls observo sol i en silenci Com els camps, però escoltant Un cant llunyà, d'un mort suplici I de peu estant Em dol l'enyor No del dolor Sinó del món Que em feu així En virtut i vici.

Rugen los motores tigres; Uniformes cubiertos de mugre Y el mediodía a su paso descubre Los asquerosos restos de otra noche triste El hedor a podrido se inhala; Proviene del bajo valle... Pero antes de que mi estómago estalle Lo calla ella con su mirada No parece la diosa orgullosa, Pues en su postura noble la creo suspirar; El pendón marrón y rojo de la sangre y el barro Son palabras de una prosa que no quiso empezar Ante la lanza atenta Punzante, hiriente, del indiferente sol Ella es firme y desafiante; ostenta La medalla a la cordura sin necesidad de alcohol Puta la llamaron muchos Al verla desde lejos cuando los cartuchos estalló: Yacen ahora entre el fango Con insultos no dichos, pues sus nichos selló Ella honra a los caídos De un bando u otro, los hace enterrar, Mira a la nada, la misma que los oídos De los desaparecidos se libraron de escuchar Y ante la carretera rugen, Con fuerza que no tiene par, Los motores de los vencedores. Voraces urgen conquistar A todos nos dirige el...

Muchos atardeceres se acercaba al Peñón del Fin para contemplar el vacío. Un mar de nubes teñido de oro naranja ocultaba la perpetua incertidumbre. Pero ella ya sabía que debajo no había nada esperable, por algo se llamaba el Peñón del Fin. Paseaba y suspiraba por sus bordes no para soñar qué pasaría el día en que saltara, sino para aprender a controlar el vértigo. Para saber capturar los instantes venideros en los mediodías de campiña de un modo especial, recordando siempre aquella sensación: la vibrante explosión de una serena nostalgia, la de aquellos que ya habían desaparecido entre las nubes, cuadrando el círculo con el que les bendijo y maldijo el azar.

Avui en la fosca La negra i marró fosca Plouen estels. Brillen i enlluernen El vell arbre On s'arrepenja un nen. Impressionat per la bellesa La realitat fa un tel I es mor l'infern. Els pares li van dir "demana" I l'àvia li insistia: "creu" Desitjà el moment etern. I així aquest nen de gran passa Les hores mut, mirant el cel Obeint l'instint de demanar desitjos Aclaparat pel firmament.

Un dia ja ha passat i no me n'adono Estic paralitzat, com presa d'un verí Crido en silenci, al no res m'abandono I pensaments fluctuen sense cap destí Encadenat al buit Del llibre de les cares Que és com una suite de procrastinació Del matí fins la nuite Les hores passen vanes Sóc un pobre abduït d'un gran autoabandó Tothom parla de tot Però ningú res explica Simplement diuen "sóc" i apunten "i tu no" Tant món de gust tant mort Que el públic mitifica M'atrapa i tanmateix, no em dóna res de bo Les hores passen d'esma Remordiments perduren En forma de fiblons que amb cura i pinces trec Les coses que vull fer Consumida l'espelma Supuren sent nous nervis Dels quals mai em distrec Un dia ja ha passat i en sóc conscient fa segles Estic desmotivat, com presa d'un destí Renego amb esbufec, potser seran les regles Que tant ens encotillen i no ens deixen fugir