Pensant el temps

Mirava aquell llarg camí, que en bosquines es perdia. Un camí de llar i absència. Assegut ferm en la creu impertèrrita, contemplava el capvespre, càlid com la nostàlgia que en aquelles hores bé portava. S'asserenava pensant en el temps, i en observar mentalment com tot allò que el preocupava es perdia amb la brisa més lleugera, de manera gràcil i discreta. Es veia a sí mateix desapareixent, deixant un no res entre la pols i la sorra, esdevenint un amb aquelles que cobrien la perenne creu. El món seguia igual, com havia seguit igual a tantes històries precedents a la seva, que s'havien assegut en un capvespre semblant amb pensaments diferents en forma, però familiars en contingut. I pensar que totes elles s'havien perdut per sempre, que foren i deixaren de ser, que no patien i havien deixat de romandre en cos i en record, no li generava angoixa, com en tants altres cops. Sinó una tranquil·litat estranya, potser la pau que oferia als homes aquell déu de literatura, aquella que els assegurava no haver-se de sostenir a sí mateixos a desgrat ni els donava gaires opcions de lamentar-se de ser. La que els feia tendir a aferrar-se al càlid aire, a no preocupar-se mai per si el pes dels seus dies era superior al d'aquella inamovible creu.